Saber utilitzar el terme d'Economia Col·laborativa
Un tema d’interès actualment és el de l’economia col·laborativa. Si en un moment determinat es vol parlar d’algun tema en un sopar de feina o entre amics, seria molt interessant treure aquest.
Per a poder començar a explicar una mica el que és, el més important és nomenar les pàgines d’Airbnb i Uber i, ràpidament, es podrà iniciar una conversa i sorgiran diverses opinions sobre aquest tema tan transcendental.
Ens trobarem amb gent que no entén el terme col·laborativa en un concepte com l’economia, ja que en l’exemple de les plataformes mencionades s’ha de pagar si o si pels serveis que ofereixen. En contra, algú altre també podria dir que aquestes ja no tenen res a veure amb els intercanvis econòmics tradicionals que s’han fet sempre (com agafar un taxi o reservar un restaurant), ja que els proveïdors no són professionals sinó ciutadans que confien en aquest projecte en comú, molt més econòmic. Aquests acostumen a ser particulars que tenen recursos d’oci i, de manera informal, ho posen a disposició de les altres persones.
Però també sorgeixen altres casos com el Couchsurfing i l’Intercanvi de Cases. En el primer, els particulars dels habitatges ofereixen allotjament sense exigir una recompensació econòmica o de qualsevol tipus. En el segon, es promou l’intercanvi recíproc de cases entre diferents particulars.
És ben segur que en aquestes dues modalitats no sorgeix tanta discussió pel que fa al terme “col·laborativa”, ja que ho acostuma a ser quasi sempre. O aquest és l’objectiu.
També existeix una plataforma anomenada Peerby, que promou el préstec gratuït d’objectes entre veïns per a un ús ocasional i sense necessitat d’haver-ho de comprar. Fan intercanvis d’objectes, cosa que tampoc hauria de ser criticada en una conversa al qualificar-ho de “col·laboratiu”. El que sí que pot ser més criticable és que, recentment, aquesta plataforma hagi creat la modalitat Peerbygo, on el préstec als altres sí que comporta una contraprestació econòmica, sempre que els ingressos no superin els 250 euros mensuals... és correcte si ho anomenem col·laboratiu?
En el cas de BlaBlaCar, els conductors de vehicles particulars anuncien a través d’aquesta plataforma el trajecte per carretera que volen fer, per tal que altres s’uneixin al viatge i puguin compartir despeses. És una manera de no tenir costos innecessaris i no viatjar sols.
Tots aquests exemples s’inclouen sota la definició de l’economia col·laborativa. En anglès, anomenada sharing economy (economia de compartir).
“El sorgiment d’aquest model, plenament basat en Internet, ha sigut tan ràpid que s’ha trobat sense una regulació que satisfaci una mica a les diferents parts implicades”- asseguren els professors Santiago Melián González i Jacques Bulchand Gidumal, coautors del llibre Una guía para entender la economía colaborativa (http://imecolab.com)
El més transcendent del tema és que, abans del sorgiment d’Internet, totes aquestes modalitats d’intercanvi que ara estan tan de moda, ja existien... Però ningú les qualificava d’economia i, ara sí. Abans podien entendre’s com a una col·laboració o un acord entre particulars, per exemple: “Aquest cap de setmana podem utilitzar el cotxe d’X durant tres setmanes perquè Y estarà fora i no el necessita” o “Aquest estiu podem allotjar-nos a la casa d’X perquè Y no hi anirà”.
Actualment, Internet i les tecnologies són els que han propiciat que aquests intercanvis,(ja practicats molt abans), s’hagin multiplicat fins a arribar a uns nivells impensables. Per tant, han aconseguit rebre el nom d’economia gràcies a la seva popularitat i beneficis dins la societat.
Encara que les denominacions d’economia col·laborativa són les que més predominen entre la societat, s’està admetent que no tots els intercanvis que hi ha són iguals. És per això que pels intercanvis en els quals es busca lucre econòmic, el Parlament Europeu ha establert el terme “economia de plataforma”, en contraposició a les altres esmenades anteriorment. En el cas dels intercanvis on la finalitat sí que és la de compartir,(promovent un consum més racional i reduint l’impacte medi ambiental), segons l’informe de la Comissió Europea datat al juliol del 2016, s’ha proposat la denominació “economia col·laborativa amb propòsit social”.
Podríem arribar a reflexionar que tal com s’identifiquen les plataformes amb el tipus d’intercanvi que fan, també és una manera molt fàcil d’identificar el que s’està fent en la nostra nova economia, és a dir, intercanvis amb finalitats comercials o bé per a col·laborar. Però aquesta comparació no seria del tot correcte, ja que les plataformes no haurien de ser comparables amb l’economia. Un exemple ben clar és que sí a Airbnb els seus particulars ofereixen cases mentre no estan en elles (a canvi de diners, tot i que més barat), no és el mateix que una persona que compra habitatges i ho dedica plenament al lloguer en la mateixa plataforma. De fet, la intencionalitat, els ingressos aconseguits i la freqüència amb la qual s’ofereix el bé ja no són els mateixos.
Per acabar, fa falta dir que el creixement i importància que tenen Airbnb i Uber dins la societat, tan mediàticament com pels seus consumidors i les transaccions que realitzen cada dia a les plataformes, no ha d’impedir el desenvolupament d’altres tipus d’iniciatives que promoguin noves formes d’oferir serveis. La gràcia d’aquestes plataformes és que les persones ens puguem ajudar entre nosaltres sense tenir cap mena d’interessos econòmics pel mig, simplement per ajuda mútua pel que necessitem en aquell moment. És per això que l’economia col·laborativa ens permet superar limitacions personals i poder satisfer-nos, però s’ha de reconèixer que no és gens senzill encaixar aquesta nova tendència en el context econòmic tradicional que tenim i en el sistema capitalista i consumista en el qual vivim.
Tanmateix, aquestes noves oportunitats que apareixen mereixen l’esforç per crear un nou marc institucional (com s’està intentant fer), perquè ordeni aquesta nova economia i reconegui les seves especialitats. El més important és deixar de dir economia col·laborativa a aquelles parts que no ho són i que simplement busquen relacions comercials.
