Inversors mirant pantalles i estudiants contemplant llibretes
Persones no relacionades amb les Borses de Diners pateixen els canvis sense poder fer res.
Dotze del migdia fent un tomb pel Passeig de Gràcia de Barcelona, sabent que a la una ja estaríem dins de la Borsa. Si sí, la Borsa, aquell edifici tan gran que ocupa mig carrer de la vorera dreta del passeig mirant al mar. ¿Què hi hauria dins? Seria com les grans borses que hem vist sempre a les pel·lícules? On volaven papers i on la gent cridava a veu alçada segons les compres que volien fer? Doncs no ben bé.
Just ens trobàvem dins de la Borsa quan vam veure les quatre banderes europees que penjaven dels balcons interiors, no una ni dues ni tres, sinó quatre i de ben grosses. Acompanyades també de les de la Borsa de Barcelona, que només hi penjaven tres i justament dues en anglès. Que internacional tot. Però que no hi faltin!
L’Oriol Muñoz, el noi que ens explicava la visita, només feia que repetir: l’Ibex 35 ha pujat, l’Ibex 35 avui ha baixat, l’Ibex 35...tota l’estona. Semblava que l’índex borsari espanyol era el més important de les Borses. Mentre les paraules entraven per les orelles, els ulls no deixaven de captar tots els colors i les llums de les grans pantalles que hi havia per la sala. Nombres a munt i a baix, il·luminant-se, movent-se... quin estrès, no podríem aguantar molts dies allí.
Tot i això, el més estrany era tenir la sensació que nosaltres érem els únics que omplíem la Borsa de Barcelona, ja que estava buida. Només s’hi passejaven avis que venien a petar la xerrada i de tant en tant miraven les notícies de les pantalles que hi havia pels voltants. Segurament per donar la sensació de tenir un bon estil en comptes d’estar jugant a la petanca del barri. La gent de negocis i diners estava apartada mirant les pantalles i fent trucades, pensant únicament en els diners. D’aquí va sorgir la pregunta si alguna vegada nosaltres ens trobaríem allà fent inversions capitalistes.
Després de pensar això durant una bona estona, el que l’Oriol no havia vist és com una companya treia el mòbil per a fer una fotografia dins, vaja, l’únic que el pobre noi d’uns 25 anys, prim i amb ulleres, ens havia demanat que no féssim. El més trist és que la pengés a Instagram amb la frase: ¿Invertimos?. Ostres, que fals si ni escoltes a l’Oriol mentre ens explica coses sobre l’economia.
A més, aquesta devia ser una de les poques dones que s’hi trobava dins de la Borsa. Les estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona érem les úniques segons el que havíem vist. Per tant, seguim amb les desigualtats en una ciutat com Barcelona. Però quan li preguntem a l’Oriol sobre el nombre de dones allà, amb cert nerviosisme ens diu: “Si, en el sector financer només acostumen a haver-hi homes, a dalt som cinc treballant i només hi ha una dona”. I just per damunt seu, apareixia una dona que era treballadora d’allà amb unes bosses de la neteja a les mans.
Això era preocupant, i molt. Però, a més, a cada minut es podien veure negociacions, acords entre empresaris, compres i vendes ràpides segons apareixien a les pantalles. Qualsevol persona pot invertir, però fins a quin punt tu, treballador de classe mitjana et pots permetre començar a pagar una, dues, tres...accions. Siguem realistes, això ja no inclou a tota la societat, ni a la meitat que érem allà. “A les persones com nosaltres, que anem a comprar al súper, aquests nombres no ens serveixen per a res”, deia l’Oriol, que es mostrava receptiu i obert a respondre’ns tota l’estona.
En aquell lloc s’hi respirava tranquil·litat, evidentment, no s’escoltaven crits ni es veien papers volant com en altres borses d’arreu del món. Llàstima, pensàvem. Teníem una predisposició abans d’entrar i volíem gaudir de l’espectacle. Aquí només hi havia gent voltant i trucant per telèfon, quatre comptats.
Aquella visita ens va fer veure que tot, també les notícies que hi havia a les pantalles sobre esports, política...acaba portant a l’economia, ja que és un pilar molt important en el món actual, el problema és el capitalisme el que potència les desigualtats. En aquell precís instant, m’adono que sóc l’última en sortir de la Borsa de Barcelona, però no perquè m’hi vulgui quedar.
