Les crisis se superen, però mai són inevitables
Una sèrie de comportaments ètics i bones polítiques econòmiques dels principals actors poden minimitzar la crisi
La primera vegada que vaig veure el nom d’aquest llibre de Paul Krugman “¡Acabad ya con esta crisi”!, em va cridar tant l’atenció que vaig decidir llegir-lo. Quins és el motiu? Segurament la desesperació, incertesa i curiositat que tenim els ciutadans d’avui en dia, per a poder entendre com sortir d’aquest malestar econòmic i de la crisi que estem patint des de fa tant de temps. Per això el nom del llibre em va semblar interessant, ja que a més de parlar de la crisi, utilitza el verb “acabad”, és a dir, podem deduir que està avisant al món que la solució està en mans d’altres, possiblement dels dirigents polítics que els hi falta voluntat per actuar.
Tot això m’ha generat un gran interès i, ara que he acabat el llibre, puc comentar diverses coses des del meu punt de vista i sobre les conclusions que he pogut extreure d’aquest text, estretament relacionat amb temes d’actualitat.
En general, el llibre m’ha agradat molt. És un llibre bo, un llibre que ha estat premiat pel Nobel d’Economia. Aquest tracta la crisi financera mundial iniciada als Estats Units, cosa que va afectar escala internacional. En un inici pensava que el llibre parlaria una mica de la crisi del meu país però, evidentment, no s’havia de centrar en Espanya, sinó en com està la crisi a tot el món i a Europa. Tot i que he trobat excessiu que gran part de la temàtica dels seus capítols estiguessin enfocats als Estats Units, amb una actitud de preferència per aquest país, se li pot atribuir un excel·lent anàlisi econòmic.
El fet que hagi pogut tractar problemes que hi ha arreu del món o que van sorgir anys enrere, com la desigualtat salarial als Estats Units, ha fet que trobi certa relació amb Espanya i la situació que estem patint actualment, concordant amb els factors dels quals segurament prové. També de tots els capítols que formen el llibre, he trobat força complex el que se centra en la crisi sorgida arran dels bancs, com es tornen “bojos”. En el nostre cas, Espanya és un dels països que més sector bancari tenim i aquests són el pilar fonamental, ho controlen tot.
L’autor m’ha fet veure que el més important és la transparència, recuperar la confiança entre les entitats i la població, sense temptacions de lucre ni defraudar als altres. Tot i això, hauria estat bé que l’autor entrés més en molts altres temes, però només generar-me les ganes de saber-ne més, ja és bona senyal després de llegir-lo. També ha sigut fantàstic com ha tractat la dimensió ètica, el perquè uns tenen tant i els altres tant poc. On l’empobriment d’uns va permetre el malbaratament d’altres, una de les grans causes de la crisi a través de conductes immorals que avui afecten el món en general.
Potser m’hauria agradat que planteges més solucions en l’àmbit ètic però és molt difícil quan el principal enemic de la crisi financera ha sigut la cobdícia, la imprudència i el frau internacional, el fet de guanyar més i més, sense límits, sense importar els efectes que causen en els altres. I, principalment, tot això es contraposa a les possibles solucions que planteja Krugman. Arribat aquest punt m’ha fet qüestionar moltes coses, fins i tot creant un sentiment de ràbia dins meu, ja que certes afirmacions que ha anat fent durant tot el text em posaven en dubte l’existència de solucions per aquesta situació de caos, mentre se segueixen produint errors. I, d’això he conclòs que, el gran problema és que les solucions i directrius polítiques acaben funcionant només per a la gent rica, que només pensen en el seu propi benefici.
A més, en aquest llibre introdueix idees de diversos autors com Keynes i és molt interessant les reflexions que et fa fer com: Perquè en èpoques de crisis les persones pensem que el més important és guardar diners, contenir-se a gastar?. Igual que el paper que tinc jo com a consumidora en aquesta societat, cosa que potser no he estat gaire d’acord amb ell, que deixa veure clarament la seva posició davant d’això. Jo penso que en una societat capitalista com la que estem actualment ja no es pot gastar més com ell proposa, estem al màxim que podem. I moltes vegades fins i tot tirem els diners.
Però sí que he coincidit amb la solució de la creació de treball i que el problema resideixi en la voluntat política del país, perquè les solucions les tenim molt clares però: Perquè no les apliquen?. En aquest cas, he après que el poder es nega a implementar solucions per no admetre que s’han equivocat, per tant, suggereixen l’adaptació al problema i aquí està el més greu, el seu comportament.
He de dir que en algun moment és un llibre difícil de llegir però val la pena. Penso que és molt recomanable però que, sobretot, mereix ser llegit amb bastant temps per a digerir-lo bé. M’ha agradat molt l’estil que utilitza l’autor, ell no t’intenta aplicar una teoria i fer que te l’aprenguis de memòria, ja que l’economia a vegades és difícil d’abordar. L’autor intenta ser el més pràctic possible, et planteja casos i solucions i això fa que encara sigui més bo. Parla d’una manera que les persones que no tenim grans coneixements sobre economia podem captar el missatge fàcilment i, això és molt important amb la complexitat que tenen els conceptes d’economia. Crec que és un llibre imprescindible per llegir, no perquè expliqui res nou que no puguis estudiar o saber-ne sinó que en el tema de la crisi, tan important actualment, et permet entendre-la i estar documentada, sabent realment el perquè d’aquests problemes.
Segurament el millor ha estat la seva visió, on diu que no ens hem de rendir, ja que tots disposem del saber i els instruments, que no hem de perdre l’esperança perquè es pot donar solució eficient per a tornar a tenir una societat igualitària. També trobo interessant com en l’últim capítol canvia el títol del llibre, on desesperadament diu: “Acabemos pero ya con esta crisis”, després de capficar-se tant en el tema de la crisi per a destapar la manera en què uns pocs, per ideologia, aconsegueixen una depressió duradora.
D’aquestes possibles solucions que l’autor planteja per sortir de la crisi, finalment he extret una sèrie de conclusions. Primer que el govern comenci a invertir més en despeses públiques necessàries, com l’educació i la sanitat i es deixi de despeses totalment inútils. Segon que actualment patim les poques mesures que es van prendre en el moment que va esclatar la crisi, ja que no van saber com fer-ho i ara saben frenar-ho. Tercer que la iniciativa de la ciutadania i l’interès per aquests temes és important per tenir solucions per a la crisi. I també el fet que les persones prenguin més consciència de les decisions, com els acadèmics, polítics, economistes, executius, que no accepten les seves responsabilitats i prefereixen culpar a entitats i individus dels seus propis errors.
