Conèixer només el passat o conèixer només el present?
La part més curiosa d’haver sigut una rata de biblioteca és que arriba un moment en què, després d’haver omplert una habitació de llibres i més llibres, comences a relacionar-los en estructura, estils i, fins i tot, passatges dels propis llibres. Fins i tot arriba un moment en què pots arribar a conèixer un autor sense saber que el llibre és seu. Quan comences a llegir “Política y futuro. Ensayos escogidos” de John Maynard Keynes, l’estructura del llibre no pot evitar recordar a “La eternidad de un día. Clásicos del periodismo literario alemán (1823-1934)”, amb el pròleg, les notes, la selecció i la traducció de Francisco Uzcanga Meinecke. La forma de distribuir els diferents assajos, la breu introducció contextual de cadascun així com el to breu dels propis aporta un format dinàmic que situa al lector en la destinació i funció de cada assaig.
D’aquesta manera, ens trobem davant d'un llibre de dues tardes, sis assajos redactats per John Maynard Keynes amb la inclusió de diferents paràgrafs que van ser censurats en el seu moment i s’han inclòs al llibre. Són una selecció de reflexions socials, econòmiques i polítiques que, a partir de 1925, pretenien estimular el debat públic de la societat anglosaxona, dirigint-se a un públic ampli i tractant controversies que es poden considerar vigents en l’actualitat. Els assajos escollits van ser Breu panorama de Rússia, La fi del laissez faire, Sóc liberal?, Liberalisme i laborisme, Clissold i les possibilitats econòmiques dels nostres nets.
“Rússia mai ens importarà seriosament”
El primer assaig escrit per Keynes aporta de forma extensa un context històric i social sobre la Rússia de la dècada de 1920 i amb notes anteriors a la dècada. Utilitza un discurs culte, amb una aportació de dades que mostra una base de documentació important. Al final de l’assaig mostra la seva actitud crítica a l’ordre social i la manera de fer de la societat soviètica, en aquell moment comunista. L’actitud crítica es pot traduir en alguns moments en una repugnància a la religió/economia comunista, que arregla les blasfèmies amb la defensa de què ara “és dolenta, però no ho és tant com ho era ahir” (fent referència a l’època tzarista).
A destacar del primer assaig, trobem la censura dels contra arguments de la seva posició, de forma que sense aquells paràgrafs el discurs es radicalitza sense punts positius per la Unió Soviètica. És aquí on parla de la part positiva del comunisme, les oportunitats del sistema i la predicció d’un futur pròsper.
L’estil d’escriptura és proper i sincer, com si deixes anar de forma ordenada totes les idees que passen pel cap i, a mesura que avança, agafa un to més crític, entre indignat i enfadat amb la societat soviètica.
Laissez faire
En l’assaig que tracta el tema del liberalisme (present en el debat públic de l’època i en l’actualitat), Keynes utilitza el mateix recurs del primer assaig. Primerament i en gran part de l’assaig, exposa el context, el passat del comerç anglosaxó i la seva evolució fins al seu present, amb la justificació que no sap què fa més conservador a l’home, conèixer només el passat o conèixer només el present”. A més, afegeix una tècnica de l’oralitat de fer cada cert temps un resum del que s’ha explicat fins aquell punt. D’aquesta manera, la tesi de l’assaig no apareix fins les últimes pàgines.
Mentrestant, el lliurecanvisme i la seva aplicació és protagonista del context amb diferents apunts de socialisme. Destaca el risc, la incertesa i la ignorància com a motius dels mals econòmics o socials del moment. Però, des del meu punt de vista, oblida l’egoisme. La raça humana és egoista per naturalesa. Ha buscat des dels seus inicis el seu propi bé, molts cops individual i pocs cops el col·lectiu. Keynes defensa el desenvolupament d’un capitalisme que no afecti negativament el mode de vida satisfactori, i per això demana posar en ordre sentiments i opinions i arriscar-se en època de prosperitat enlloc de sentir-nos satisfets amb l’obtingut.
És utòpic. És utòpic pensar que l’ésser humà és capaç de buscar un objectiu comú i defensar-lo de forma unitària. És utòpic pensar que les persones serem capaces de posar en primer terme la racionalitat i en segon lloc els sentiments. Només posaré un exemple, els estats de la “perifèria”, després de l’aprovació de l’informe MacBride, van començar a disgregar-se i a buscar el seu interès particular. La lluita per un nou sistema comunicatiu es trencava després de pensar en el bé d’un mateix i oblidar als altres.
Posar en ordre sentiments i opinions són figues d’un altre paner. Demanar a la societat que busqui els seus interessos, que prioritzi, que busqui el que vol i com ho vol,... no és feina fàcil. Apareixeran múltiples opinions, minoritàries i majoritàries, potser i fins i tot tan diverses que s’haurà de decidir quines prevalen sobre quines, i la societat entrarà en conflicte perquè, de nou, entraran criteris subjectius que no afavoriran a tothom, o només afavoriran als rics que són els que verdaderament tenen el poder.
Respecte al fet d’arriscar-se, “más vale pájaro en mano que cien volando”. La societat s’arriscarà si veu pròsper el futur. Davant la incertesa, els estalvis seran la única seguretat de futur. O potser ni tan sols els estalvis.
Sóc liberal?
L’assaig Sóc liberal? Podria ser un dels més representatius en el cas català. John Maynard Keynes defensa la necessitat d’una societat amb representació política de totes les ideologies que es mouen en el debat polític. S’han de poder expressar opinions tot i ser impopulars. A més, els partits no han de ser hereditaris i han de poder evolucionar, canviar amb el temps i el context de la societat. Recentment, Unió Democràtica de Catalunya va caure després d’anys de trajectòria política a Catalunya. Actualment, Catalunya té un buit representatiu de la dreta catalanista i és un buit que per ara cap partit ha decidit reomplir. Però davant els fets recents no es poden fer gaire especulacions sobre cap a on aniran aquells pocs centenars de vots que ara per ara no tenen un destí amb certesa.
L’estil del profeta
Curiosament, m’agradaria unir els dos últims assajos en un mateix apartat. Liberalisme i laborisme i Clissolf i les possibilitats econòmiques dels nostres nets són dos assajos que més que tractar el passat, busquen el present i el futur. L’estil de l’economista canvia radicalment a un to profètic i molt oral (el primer d’ells és una crítica literària centrant-se en dos temes i, el segon, una predicció de futur marcant uns punts a tenir en compte). D’aquesta manera, defensa la importància de pensar en el futur de forma infinita, la necessitat de la societat per avançar, de forma que sense aquest factor la situació econòmica no podria millorar. I més destacadament, la valoració de la innovació tecnològica que està vivint la societat europea a finals dels feliços anys 20, tot i que no tindrà res a veure amb la que podria haver vist durant el segle XXI. Segons John Maynard Keynes, és aquesta innovació tecnològica la que portarà l’avanç de la societat, la tecnologia i la qualitat de vida.
És aquí on ens hem de plantejar cap a on volem avançar. Llibres com aquest ens permeten conèixer el passat i reflexionar sobre ell, de la mateixa manera que ens permeten comparar-lo amb el present i saber veure on no hem après i on encara ens queda feina per fer. És a partir de la memòria del passat i l’anàlisi del present que l’ésser humà pot preveure el futur i aprendre dels errors que va fer, així com avançar de forma humana i aprendre a deixar el món millor de com el va trobar. Tot i que això també és una bonica utopia.
