"Per desgràcia, la gent sempre oblida"
Una de les coses més dures del fet de llegir, tant per les persones a les que els agrada llegir com per les que no, és haver de seguir amb una lectura quan no t’agrada o no t’enganxa. La part dolenta és quan dintre teu vols acabar-lo, però no saps d’on treure el valor. És més, aquesta obligació que t’autoimposes implica que el llibre cada cop t’agradi menys. Segurament no tothom compartirà la meva opinió, però tinc la sensació de saber al que em refereixo quan a cent pàgines del final, les poques hores de lectura s’han transformat en un mes d’observar la coberta i, fins que no m’hi he posat seriosament, aquestes pàgines no s’han reduït a poder acabar el llibre en un dia. I pensaràs: “ostres, has tardat un mes en trobar la força per acabar un llibre en un dia?” Sí, no tinc justificació. Tot i que mentrestant he estat llegint altres llibres i aquest ha estat abandonat a una estanteria per unes setmanes.
Si hagués de qualificar “El hombre que cambió su casa por un tulipán” de Fernando Trías de Bes, crec que la paraula que el definiria seria dens. És un d’aquells llibres que amb 251 pàgines t’aporta tanta informació que no saps on comença i on acaba. Bé, amb el meu cas, al reprendre el llibre vaig necessitar fer memòria perquè dubtava si m’equivocava de pàgina per on seguir, ja que no recordava haver llegit el capítol anterior. Però això no em justifica el fet que pogués recordar els primers capítols i no els darrers en haver llegit un mes enrere.
Així doncs, els dos nuclis del llibre són una descripció de les grans bombolles de la història i l’explicació del Síndrome del Neci. Aquest segon nucli el podríem dividir en una explicació teòrica dels símptomes del síndrome i una segona part amb la classificació dels cinc tipus de bombolles que diferencia. Seré sincera des del principi: la dificultat la vaig trobar, en concret, en els símptomes del Síndrome del Neci.
Crec que la llista de símptomes amb la seva corresponent explicació és on el llibre sembla deixar de tenir una continuïtat en to, estil i l’enfocament del contingut. En un primer moment, les bombolles de la història tenen un estil narratiu que permet una lectura lineal així com una lliçó que aporta punts de referència (el coneixement del passat de John Maynard Keynes). Però l’arribada del síndrome del Neci deixa aquest estil i llença una classe teòrica i una formulació de característiques desenvolupades de forma negativa que provoca una lectura no massa agradable. Certament ho lliga amb la teoria que totes aquestes bombolles tenen un mateix punt de partida. Tanmateix, semblen dos capítols completament independents i sense una introducció que els lliguin de forma clara.
De forma general, és un llibre que parla estrictament d’economia. A diferència dels llibres llegits anteriorment per aquesta assignatura, no parla de pòquer, ni la indústria tecnològica, ni la societat. Parla d’economia en el sentit de crisis, bombolles, finançament, política econòmica, bancs,... Parla del que ens ve al cap quan sentim a parlar d’economia.
Però no seria just que com a últim llibre d’economia que he de llegir per l’assignatura i que n’he de fer una ressenya, em centrés només en l’apartat que m’ha permès tornar a agafar el fil del llibre i no el que gairebé em provoca deixar-lo (tot i que n’hagués escrit una ressenya crítica ja abans d’acabar-lo). Això sí, m’agradaria comentar un petit paràgraf que potser el món hauria d’aplicar-se i un capítol que tots els governs amb el context actual haurien de llegir. Parlo de les cinc grans preguntes.
“Se está hablando estos días de la refundación del capitalismo. Lo que se debería refundar son los valores y la educación de las personas. Y erradicar la ambición desmedida, la envidia y la gula sin fin. Lo que falta es sensatez, una justa valoración de los riesgos y una adecuada contención de las ganes de gastar lo que todavía no tenemos. Es mejor enseñar a la gente a no ser necios que no acabar con unas libertades que tanto esfuerzo nos ha costado forjar. Poner unos pocos a decidir cómo ha de vivir el resto es más peligroso que dejar que la gente se estrelle. Por lo menos, estrellándose se aprende y se evoluciona. Lo demás es vivir bajo la tutela de terceros que decidirán motu proprio qué es lo que más nos conviene a los demás.”
Aprecio el fet que, per un moment, es parli de l’egoisme i la ignorància del món, de la capacitat de girar la cara als problemes i no fer-los front. Parlo de la capacitat de mirar a una altra banda o creure que algú altre ho farà (i repartir més la culpabilitat com més persones hi ha implicades). L’ésser humà és egoista per naturalesa i, per molt que l’empatia sigui un sentiment del que l’homo sapiens disposa en particular i, fins i tot, el qualifiqui com un sentiment de debilitat, hem d’aprendre a saber quan necessitem ajuda i quan podem sortir del forat pel nostre propi peu.
Però més que els ciutadans en general, aquesta regla se l’han d’aplicar els polítics. Els polític són persones que han sigut elegides per representar un col·lectiu, una part de la societat que espera que compleixin els programes electorals i vetllin pel seu benestar. M’agradaria saber quants dels polítics elegits estan responent més als interessos propis i d’una minoria que als interessos de la majoria que representen. Em pregunto quants cops s’han deixat endur pel que els ha dit una font interessada en lloc del que han extret d’un estudi profund sobre els problemes d’actualitat. Em pregunto quants estan qualificats o es senten qualificats pel lloc que ocupen dins d’una administració o el govern. Em pregunto quants han jugat net per arribar on són ara. Em pregunto on queda l’empatia i el sentiment de culpa, més enllà que tots puguin haver fet el mateix.
Aquest llibre tracta de crisis, bombolles, problemes i previsions. Fins i tot dóna algun consell sobre com anar a un casino i guanyar diners. És un llibre amb una base densa de teoria econòmica així com anàlisis que s’han de llegir i rellegir per poder veure fins on arriben. A més, les conclusions extretes i els actors implicats poden ser, molts cops, una barrera entre el que es pretén dir i el que realment s’arriba a entendre.
Fernando Trías de Bes no parla per a un públic general, ni molt menys, ni parla per a persones que desconeguin el món de l’economia. Tinc la sensació que justament és el que pretén, però el nivell de cultura general no arriba als tecnicismes que utilitza per referir-se als diferents símptomes de Síndrome del Neci, i molt menys per expressar els diferents actors implicats en les bombolles (incloent el quart poder, el periodisme).
Tot i així, la major de les revelacions és la temporalitat de la lectura així com dels esdeveniments. M’agradaria destacar, d’aquesta manera, la reflexió que fa al final. Els temps passaran, el món canviarà, les noves generacions substituiran les actuals i el nostre present serà història. Potser seguirem repetint els errors que hem fet al passat. Potser no aprendrem del que venia i no avançarem en bloc. Potser la societat serà encara més desigual del que ja era. “Passaran els anys. Unes generacions substituiran a les altres. Les ciutats canviaran d’aspecte. El vent s’ho emportarà tot. Poc a poc la gent oblidarà.
Per desgràcia, la gent sempre oblida”. I potser el llibre de les lliçons quedarà oblidat amb les pàgines envellides a un calaix, o a un passadís infinit d’alguna biblioteca. I el món deixarà de ser el que era.
