L'economia de les preguntes correctes
Qualsevol amant de la lectura física, només elegir un llibre i tenir-lo entre les mans, lo primer que fa és obrir-lo per la meitat (no exactament per la meitat, ni ho intenta) i apropa el nas al vèrtex on s’uneixen les pàgines i respira l’olor que desprenen. En el teu cas, potser arribaràs a aquest llibre perquè l’hauràs trobat a una biblioteca o l’hauràs trobat en alguna llibreria en una secció especialitzada. En el meu cas era un llibre de segona mà que vaig poder trobar per internet i que em van enviar a casa. Si busquès una crítica de la meva primera impressió seria aquella olor a vella prestatgeria combinada amb el cartró que l’ha acompanyat durant un parell de dies fins arribar a les meves mans. Però els caracters em demanen anar més enllà.
El que t’espera a dins és molt més que un petit mercat de valors escrit a tinta o una explicació de perquè les teves expectatives de futur varien segons la teva butxaca. Tres-centes pàgines i escatx divideixen en 9 capítols de vida diferents situacions de les que has sentit parlar, però no t’havies plantejat. M’atreviria a dir que la personalitat de l’escriptor recorda a un nen petit que pregunta per tot, amb la diferència que ell es planteja des de l’economia les preguntes correctes per trobar les respostes correctes. Si t’agrada anar més enllà del que t’expliquen a les classes d’història o a les notícies del diari, aquest pot ser un bon llibre per on començar a plantejar-te algunes recerques. Tot i així, jo he sigut d’aquelles persones que ha volgut anar més enllà del més enllà.
Després de tres-centes pàgines i escatx de plantejaments racionals i un discurs que recordava més a l’oralitat que a l’escriptura he sentit que la senzillesa de la racionalitat es deixava opcions en el seu discurs. M’explicaré millor amb un exemple. Tim Harford expressava entre les seves pàgines que un dels motius pels quals la delinqüencia pot augmentar o disminuir entre la població és el fet que les lleis competents fossin més fortes o més permissives. En resum, unes lleis més fortes provocarien una disminució de la delinqüència. En aquest sentit jo hem plantejava una comparació entre Espanya i Holanda. La taxa d’empresonament espanyola és un 32% més alta que en el cas holandès, tenint Espanya un Codi Penal menys permissiu. Em refereixo a què Espanya, tot i tenir un Codi més agressiu, té més presos que Holanda, ja que la prostitució i les drogues com la marihuana són ilegals mentre que a Holanda estan permeses. Aquest 32% són aquesta diferència amb Holanda, de la que es fa campanya amb la buidor de les seves presons i no una diferència relacionada amb la permissivitat de les seves lleis.
Però vull tornar a l’estil perquè és una de les coses que més m’ha cridat l’atenció, més potser que el contingut. Lloaré l’estil que ha triat per redactar aquest llibre ja que, més que semblar una teoria del tot, del perquè fem què, semblava un discurs de tu (Tim Harford) a tu (estimat lector), com una conversa a una cafeteria entre dos persones cultes que es troben filosofant i una exposa la seva teoria argumentada. Es tracta d’una lectura fluida, entenedora que compleix el seu objectiu: fer-te entendre el que pretén dir. Potser a estones et perdràs o sentiràs que has perdut el fil de l’argumentació, però si segueixes llegint sentiràs com tornes a trobar-te, com quan mires una pel·lícula i no entens què ha passat, però passen els minuts i retornes al fil argumentatiu. Per una part valoro veure que perdo la necessitat de tornar a rellegir la pàgina però, per l’altra, el regust amarg d’haver perdut un detall em fa retornar a la pàgina anterior per recordar què em deia. I això em porta al següent punt de crítica valorada.
Molts temes. Cada capítol tracta una temàtica històrica humana diferent i, dins del propi capítol, s’arriben a enllaçar diferents subtemes. Arribar al capítol 5 hi haver d’anar a l’índex per recordar de què parlava el capítol 1 és entre frustrant i desagraït pel lector (o almenys aquest és el meu parer). Però per altra banda, s’agraeix el fet que aquestes pinzellades temàtiques que trobes tan properes siguin mel pels ulls perquè faciliten l’enteniment dels conceptes i la formació de les idees que permeten seguir l’argumentació de Harford. No haguès captat igual la meva atenció la distribució de les ciutats o el matrimoni que l’estructura interna d’una empresa o les fusions empresarials. Tot és qüestió de saber a qui et dirigeixes i això és un punt a favor.
Però en certa manera crec que entenc la seva elecció. Crec que m’atreviria a dir perquè ha elegit tants temes en un llibre que intenta veure la racionalitat amagada (i a la pàgina 305 desvetllada) de la vida. Potser la mateixa estructura remet a les moltes qüestions que ens plantegem a mesura que avança la vida, als fets conectats de la història de la humanitat que encurioseixen a algunes persones i que, d’aquelles poques, una part decideix investigar. Aquelles preguntes que només les ments curioses volen respondre (com el nen petit que es preguntava si l’Spiderman defecava teranyines) i que buscant les preguntes correctes trobaven les respostes correctes. Tot i així i retornant a l’inici, ni les decisions que prenem en el nostre dia a dia ni molts dels sucessos que ens envolten tenen una única causa i una única solució. Intervenen molts més factors que la teoria del joc o els subsidis de Guillem II. Cada persona és un món i ni tan sols 7 mil milions d’experiments aconseguirien desvetllar els misteris de les nostres accions i reaccions. Això sí, no li negaré que si l’economia em fes la pregunta correcta li desvetllaria la resposta correcta.
