I ara què?
Al pot petit hi ha la bona confitura. O almenys això és el que diu el refrany. “El món que ve... ja el tenim aquí” de Joan Majó és un llibre que, com diu el mateix autor al principi pretèn ser llegit “en dos o tres vols de Barcelona a Brussel·les”. Malauradament, el temps i el pressupost d’una estudiant de periodisme no permet fer dos o tres vols de Barcelona a Brussel·les, però si que podria dir que un parell de tardes serien suficients per tenir una lectura planera de les pàgines que podries tenir a les teves mans. Potser em repeteixo una mica, potser la meva experiència amb llibres que parlen d’economia és insuficient, però el regust agredolç que m’ha deixat el final no m’ha permès estar-m’hi indiferent. Tot i que prefereixo no revelar el final i començar pel principi.
Estimat lector, el llibre del que et parlaré i que potser has tingut o tindràs a les mans (o potser no, qui sap) és un llibre breu i senzill, per persones com tu i com jo, dirigit a persones de món, curioses, amb inquietuds sobre economia general i economia que afecta directament a ciutadans que viuen a Catalunya. Són 140 pagines dividides en 8 capítols: L’economia no productiva, La globalització asimètrica, Els recursos per a la vida, La societat connectada i transparent, La política, Europa, La socialdemocràcia, Catalunya i Espanya. Aquests capítols són petits contenidors temàtics, sense eix que els connecti i que l’autor justifica com a consideracions que destaca sobre altres temes que el lector podria trobar a faltar. Intentaré explicar-ho millor. Aquests capítols són els temes que des de la seva visió subjectiva, des del punt de vista de Joan Majó, podrien ser els més rellevants per aquesta lectura.
Partint d’aquí i tenint en compte que el subtítol del llibre és “vuit claus per preparar el després de la crisi”, és a judici de l’autor les temàtiques triades i segurament n’hi hauran moltes més que podria haver inclòs i que podrem trobar en articles en colaboració amb la premsa. I és que realment és un llibre seu, a través de la seva experiència i els seus coneixements.
Per això aquesta “crítica” m’agradaria de fer-la constructiva, partint del que ha fet tant seu per fer-ho una mica més de “tots”. Per aquest precís motiu m’agradaria fer alguns comentaris, començant pel vocabulari. Tinc la sensació que un llibre que parla d’economia i pretèn ser lleuger no pot permetre’s caure en la trampa de la rapidesa. Si utilitzem tecnicismes, vocabulari que no tothom té present en el seu dia a dia i es pretèn arribar a un públic ampli, no podem escatimar en dos o tres pàgines d’explicació perquè així el llibre pugui transformar-se en una lectura lleugera, entenent cada expressió del contingut. Un llibre dirigit a tothom i on la majoria es pot perdre provoca que no tothom el pugui entendre. L’important és que el missatge arribi, és igual les pàgines de més. El recurs és important si és necessari.
Igualment, la claredat i l’estructuració del llibre tenen els seus punts a favor. El fet que la narració de l’escriptor no se’n vagi per les branques d’altres temes permet concentrar una idea general amb cada capítol i, de fet, la recuperació de les idees en uns punts disposats de forma ordenada al final de cada capítol proporciona una recuperació del que s’ha dit fins llavors, però en altres paraules. Aquest recurs, utilitzat molts cops en el llenguatge oral, així com d’afegitò uns annexos amb ampliacions de dades, disposen al lector d’una descripció que matisa en els apunts més importants. Les intencions són aquestes, la introducció del llibre ho deixen ben clar, tot i que mostrar un camí cap a la interpretació de les dades farien més bé que mal.
És en aquest matís on passo al regust agredolç de la història. Des de l’inici del llibre fins al final m’he trobat amb dades sense saber del tot d’on sortien, punts de vista de Joan Majó i només de Joan Majó, i la sensació del discurs polític etern se m’ha vingut al cap i no l’he pogut treure. Només hi havia un punt de vista, una base de dades i d’informació amb una font i sense ser contrastada: ell mateix. Potser si el llibre l’haguès llegit algú altre haguès dit: “Ostres, però és que parles d’un ex-ministre d’Indústria i Enginyeria d’Espanya, un ex-director General de CCRTV, un conseller assessor de la Comissió Europea en matèria de telecomunicacions i informàtica,...” i la llista podria seguir. Potser es considera a ell mateix una font d’autoritat, però em falten fonts qualificades que reforcin aquesta font d’autoritat. Posaré un exemple. En el capítol Europa, ell mateix tracta les seves conclusions com versos que s’han d’agafar amb pinces, “no sóc pas un expert en dret constitucional, i, per tant, no estic en condicions de fer propostes tècniques al respecte, però m’agradaria exposar algunes idees sobre les quals basar la futura arquitectura europea”. Més endavant, defensa un govern federal europeu on els països que conformen la UE tenen un espai important sobirà, però el nucli fonamental de la sobirania ha de ser Europa (exèrcit únic, mercat únic, fronteres comunes, entre altres).
Segueix amb la Comissió, que ha de ser transformada en un govern independent dels estats que formen part de la UE. També defensa que "s'ha de complementar amb un sistema europeu de coordinació i supervisió de les polítiques econòmiques dels estats, amb un tresor europeu, amb la capacitat d'emissió de bons federals per part del BCE i amb l'existència d'un pressupost federal que signifiqui un percentatge apreciable del PIB europeu i que permeti el finançament d'infraestructures europees i algunes transferències de recursos fiscals entre estats". La curiositat juntament amb la voluntat de resoldre l’enigma m’ha conduit a parlar la qüestió amb Xavier Salla, Diplomat en Estudis Superiors Especialitzats de Dret, i cito la seva resposta:
La sobirania és una qüestió d’Estat i els poders dels estats; al menys els democràtics en general i els de la UE en particular, surten del poble, que a través de les urnes, escollen els seus representants-governants. “la soberania nacional reside en el pueblo del que emanan los poderes del Estado” (art 1.2 de la Constitució Espanyola).
Això vol dir que els ciutadans dels estats tenen una Constitució o referent equivalent, que regula la seva societat i que recull que la seva sobirania sorgeix del propi poble. Per canviar això, cal modificar aquests text màxim. Tot es pot fer, però legalment parlant, en el cas espanyol (cada país serà conforme a les seus texts màxims d’organització social), cal reformar la Constitució perquè com està ara, no seria possible ja que aquesta Constitució és, ara per ara, la norma suprema nostra. I políticament, és molt difícil trobar la voluntat social per fer una Europa Federal en el sentit tan específic que es proposa. La actual UE ja va en aquesta direcció, però és molt difícil que tots el Estats estiguin d’acord en renunciar als seus poders (i privilegis els que tenen més) en favor d’un ens superior que els reguli. Ens falta maduresa humana i menys egoisme.
Ara, des del meu punt de vista, aquesta és la idea principal. Falta força en els arguments, persones o una documentació prèvia i especialitzada que donin suport a les diferents tesis i conclusions, de forma que puguin dotar de valor el petit llibre que tinc entre les mans.
Ara, cinc anys després de la seva publicació, necessita una actualització. Els plantejaments fets han quedat enrere i cal mirar si s’han complert les prediccions o, pel contrari, ha succeït alguna cosa diferent. Fins i tot caldria veure si el que creiem que passaria en un futur proper ha quedat aturat o endarrerit a un futur llunyà. Tot això ho deixo en discussió dels altres lectors i el propi autor que ha fet possible aquesta breu realitat.
